En aquest fragment, Descartes dóna un altre argument per demostrat l’existència de Déu. Comença exposant un exemple de les idees que nosaltres concebem sense haver-les deduït ni experimentat. Es tracta de les característiques d’un triangle, com ara que els seus angles sumen 180 º.
Aquestes característiques venen impregnades en la definició de triangle. De la mateixa manera Descartes creu que la definició de Déu implica necessàriament la seva existència. Igual que una muntanya no es pot concebre sense una vall, Déu no es pot concebre sense la seva existència.
A partir d’haver demostrat l’existència de Déu, Descartes es dóna compte de que Déu és la clau per demostrar totes aquelles coses que en un principi ell creia, cegament, perquè les veia clara i distintament. Com que Déu és perfecte, mai seria mentider. Al demostrar la seva existència està demostrant que tot allò que ens obliga a veure clara i distintament ha de ser per força veritat.
A continuació, hem seleccionat unes frases:
- Com, per exemple, si m’imagino un triangle, per més que una figura així pot no existir e cap lloc del món fóra del meu pensament, o pot no haver existit mai, no per això deixarà mai d’existir una certa naturalesa, o forma, o essència determinada d’aquesta figura, immutable i eterna, que jo no he pogut inventar i que de cap manera no depèn del meu esperit: com sembla que ho demostren diverses propietats del triangle, com per exemple que els seus triangles són iguals a dues rectes, que l’angle més gran suposa al costat també més gran, i altres propietats semblants, les qual ara, tant si ho vull com si no, reconec molt clarament i evidentment que li pertanyen, malgrat no haver-hi pensat gens abans, quan m’imaginava per primer cop un triangle. Per tant, no puc dir que les hagi fingides i inventades.
- No puc concebre un Déu sense existència com no puc pensar una muntanya sense vall.
- L’existència és inseparable de Déu, i per tant que ell existeix veritablement.
- No sóc lliure de concebre un Déu sense existència, però sóc lliure en canvi d’imaginar-me un cavall amb ales o sense.
- No m’és possible concebre dos o més déus d’igual naturalesa.
(Laura Arjona, Marta Bona, Esther Carbonell, Francesca Munaretti, Georgina Ortiz i Laia Pla)
